Era cap a l’estiu del 1995 que, tot essent dues dècades més jove, la meva ànima somiava amb trepitjar països llunyans, quant més distants i estranys, millor. Un d’aquells destins somiat eren les llegendàries terres del Genghis Khan: els rius esteparis, les serralades gèlides, les dunes del desert del Gobi,… Ja n’havia passat alguna d’aventura conduint vehicles per les dunes del Sàhara a Marroc, però Mongòlia se’m presentava més exòtic, més pur, més aventurer.
Els acords de Schengen de març d’aquell any, a més, havien convertit la idea d’anar-hi tot circulant fins Àsia en una realitat més plausible, perquè la lliure circulació de persones i mercaderies – i per tant vehicles – feia que sortir de Barcelona i plantar-nos en la frontera de Polònia fos d’allò més normal; un cop fet el tràmit de Polònia, passar a Bielorússia i Rússia era tècnicament senzill en temes burocràtics, i, la llunyana frontera russo-mongola era oberta a qualsevol viatger que prengués les obligades precaucions en termes d’assegurances i repatriacions. La idea era restaurar un camió que ens portés per carretera fins al desert del Gobi tot travessant Europa i Àsia, i, en vendre o regalar el vehicle al lloc de destí, tornar rutinàriament en avió. Malauradament, però, els costos i la manca de quòrum amb els amics va anar allargant i posposant l’expedició.
Un parell d’anys després, el Camel Trophy, una campanya comercial i cita esportiva convertida en tot un clàssic de les proves i viatges d’aventura -a la qual hi havia intentat accedir, però de milers de sol·licituds només eren escollides quatre a la Península-, decideix organitzar a Mongòlia la competició del 1997. Irremeiablement, el seguiment que en vaig fer de les proves va ser gairebé una obsessió, sumant les dificultats de l’època en què això d’Internet i els canals temàtics de vídeo i televisió no eren ni molt menys la norma. Aquells paisatges solcats amb bicicleta de muntanya i a cavall, les llargues rutes en vehicle tot terreny per l’estepa, i la navegació amb caiac del seus rius no va fer més que accentuar les ganes d’anar a aquells indrets llegendaris i, més, quan llavors em cremaven a la retina. Un canvi de país de residència, però, va provocar que tots aquests desitjos s’anessin posposant, dia rere dia, i que altres inquietuds passessin al front més proper.
Amb el temps, doncs, l’incendi va quedar controlat, tot i que no extingit; perquè, les brases encara restaven enceses. Així, any rere any, sempre sorgia un destí diferent, igualment d’emocionant (Equador, Tunísia, Bolívia, Kenya, Xile, Tanzàn¡a, etc.), i dit fet em feia mig oblidar, momentàniament, aquell territori a tocar de la mítica Ruta de la Seda. Però, l’any 2014, després de rebre unes boniques fotografies d’una col·lega, vaig cercar a la xarxa informació sobre el país i resultà que el govern de Mongòlia havia decidit concedir, temporalment per al 2015, l’exempció de visat per als passaports espanyols: això era un senyal, calia seguir-ho… Una oferta de vol amb Ukraine Airlines va acabar de decidir-ho amb la meva parella!
Així, a les darreries de l’estiu del 2015 aterrem a Ulan Bator via Kiev. Ha estat un llarg dia des de Barcelona, però és una de les opcions més ràpides, igual que via Dubai, per arribar a la capital de Mongòlia. També és una bona opció via Moscou, tant en avió com en ferrocarril; i és que, una de les maneres en què és possible arribar-hi i molts viatgers s’hi aventuren és amb el ferrocarril Transsiberià, que en el seu camí a Vladivostok connecta amb el Transmongolià; és bastant més lent que en avió, però segurament més ràpid que amb camió i possiblement igual d’emocionant. Sigui com sigui, des del matí, un dia gairebé sencer en avió, però és poca cosa si les il·lusions són les que hi imperen. El trajecte són unes dotze hores, però amb el canvi horari arribem a trenc d’alba, de manera que entre el jet lag que arrosseguem i el dia plujós i fred, estem més preocupats de trobar un hostalatge en condicions que en admirar alguna que altra xemeneia de central tèrmica i grans edificis actuals de vidre i acer en el recorregut del taxi; una cosa sí m’ha impactat, i és que els camps i turons que envolten aquesta urbs són d’un verd intens, gairebé irlandès, i no com ho havia imaginat sempre, en un entorn desèrtic de dunes i estepes.
Un cops relaxats en un vell bloc d’apartaments, dormim un parell d’hores per tal d’aproximar els nostres ritmes circadians a l’hora local. Som a un barri d’aspecte soviètic a unes poques illes del centre comercial i financer de la ciutat. Des de la finestra de l’habitació, s’aprecia la petjada comunista del segle XX a la capital, sobretot en aquest polígon d’habitatges a mig restaurar: un parc infantil de grans dimensions, on predomina el formigó i el ferro, centra el pati d’edificis envoltat de petites zones enjardinades en un estat força decadent; les façanes reprodueixen l’estètica pràctica, senzilla i freda d’altres ciutats industrials, amb apertures de doble finestra però amb absència de balcó com correspon a climes molt freds; uns paviments, a mig camí del formigó envellit i el quitrà de poca qualitat, amb infinitat de petits sotracs es trepitjar pel caminar pausat dels ancians i alguns infants que hi juguen; i, un grapat de cotxes repartits caòticament, que barreja velles glòries comunistes de més de 40 anys amb els supermodels actuals de tot terrenys d’alta gama, descriu aquest impàs al segle XXI. De fet, un cop sortim a dinar i a conèixer la contaminada ciutat, ens adonem de la seva història antiga i recent, que es barreja contínuament amb només canviar de carrer.
Mongòlia és un país molt gran, gegant. Si ho comparem amb la península ibèrica, hi podem posar-ne tres dins del seu territori, el que vindria a ser unes cinquanta vegades Catalunya. L’actual territori és hereu de l’Imperi Mongol del segle XIII, que s’estenia fins a terres de l’actual Europa; va ser, però, envaïda per Xina des del segle XVII, en què va passar a pertànyer a Manxúria fins la seva independència el 1921, amb l’ajuda de la URSS, en què va passar a dependre d’aquesta fins la caiguda del Mur i la dissolució soviètica a la dècada dels 90s de segle passat. Des de llavors, i sobretot amb la troballa de metalls i minerals al seu territori, el creixement econòmic del país ha anat en augment any rere any, amb la major part de les exportacions cap a la productiva Xina, que devora els recursos naturals, i les importacions d’hidrocarburs de Rússia, necessaris per a la mobilitat i la calefacció en un país sense petroli. És, a més, un dels dos únics països sobirans del món en què la religió majoritària i oficial és el budisme; l’altre és Bhutan (Tibet, actualment és Xina).
Però, no és d’estranyar que els seus veïns siguin també els seus socis comercials més importants, donat que els vincles històrics encara hi són latents. La llengua, a part del mongol, és el rus, i només els joves universitaris es defensen amb l’anglès; i, l’escriptura és en ciríl·lic… de manera que caldrà aprofitar aquests dies a la ciutat per desenvolupar els plans del viatge amb gent que parli una mica d’anglès. En un país tant gran com aquest, la població hauria de ser elevada, però no arriben ni als 3 milions d’habitants, i, un terç d’aquests es troben a la capital, de manera que estem en un país pràcticament buit, i en una ciutat molt poblada. Entre edificis de vidre i acer es barregen els polígons soviètics d’habitatges i els temples budistes, les úniques edificacions que fan servir fusta a la ciutat, i és que fins i tot les portes dels apartaments són metàl·liques, imaginem que per evitar la temptació de fer-les servir com a llenya en un cru hivern. En qualsevol bar freqüentat pels locals es pot dinar per un parell d’euros al canvi (la moneda és el Tugrug o Tugrik i són uns 2.000 per euro), és una gastronomia senzilla basada en la carn, però, també es pot menjar cuina internacional a preus desorbitats com a qualsevol centre financer occidental. Les entrades als temples no és gratuïta però tenen uns preus acceptables i assequibles; bé, sempre i quan no et vegin amb material fotogràfic professional: és molt difícil fer-hi fotografies amb material professional sense pagar uns cànons gairebé de broadcast (totalment desorbitats), de manera que optem per les càmeres compactes i els smartphones en un exercici teatral del turista ocasional despistat, tot i que la major part de vegades simplement ens deixem portar per la màgia de l’espiritualitat dels llocs.
Passem uns dies coneixent la ciutat i part de la societat mongola, i, arriba el moment d’aventurar-nos i submergir-nos en la societat nòmada i els seus paisatges; en definitiva, ha arribat l’hora de conèixer territoris i gents de l’interior de Mongòlia. Hem organitzat un viatge, en forma de bucle, d’uns 4.000 quilòmetres pel centre del país, per tal d’unir la major part d’atractius excepte els ubicats als extrems orientals i occidentals, que per manca de temps i infraestructures queden massa lluny per recorre’ls en aquest periple. A més, ho hem desenvolupat en sentit antihorari per qüestions climàtiques: com estem a finals d’estiu, si triguem en anar cap al nord, cap a les muntanyes que fan frontera amb Rússia, patirem el fred de les primeres nevades, de manera que cal començar per aquí i després anar baixant cap al sud, perquè, un cop arribats al desert del Gobi, les temperatures ja seran temperades més pròpies de la tardor. Ulan Bator queda al mig, al costat oriental del bucle, i és on haurem d’arribar per tornar cap a Barcelona.
Comencem el nostre itinerari en un Toyota Land Cruiser llogat, ni molt modern ni molt antic, amb un conductor que també serà mecànic, i una cuinera que farà a la vegada de guia i d’intèrpret, ja que és una d’aquelles joves que han cursat estudis mitjans-superiors i parla anglès. Abandonem la ciutat, després d’hores intentant lidiar amb els prop de mig milió de vehicles que circulen per les quatre o cinc avingudes d’Ulan Bator. Però, al mateix temps que deixem enrere les darreres edificacions, i els barris de gers (iurtes) que creixen pels turons de la perifèria, abandonem també l’asfalt. Davant nostre s’obre un paisatge infinit de pistes polsoses i praderies verdes sota un imponent cel blau, més blau i més net que cap altra cel, infinitament net; i ara sí, entenem que els paisatges somiats estan a punt d’aparèixer darrera cada collada que guanyem amb el vehicle. També, esbrinem que el menjar que anirem descobrint i l’hospitalitat de la gent serà un dels condicionats d’aquest viatge, sens dubte enriquidor.
La primera nit, la fem en una cabana de troncs, com correspon a la zona de les muntanyes del nord, amb gran influència siberiana. En despertar, però, no veig rens per la finestra esmerilada, sinó un jove monjo budista que camina àgil i silenciós cap al temple que hi tenim a tocar, Amarbayasgalant. El budisme, tot i no haver desaparegut durant l’època soviètica sí va estar sotmès a un fort atac i retrocés, però des de fa uns anys està creixent amb força i s’estan restaurant molts temples que havien estat enderrocats. Ja en vehicle, tot continuant pels turons i valls de rius argentats, arribem a casa d’una família que cria cabres i cavalls, i com no, hi passem la nit en una altra cabana de troncs. Aquí, esbrinem que segons la tradició budista, no es pot fer malbé la terra perquè és el lloc on hi viuen altres ànimes del món (i animalons i plantes), i, és una excusa perfecta per no conrear la terra perquè quedaria ferida amb l’arada; així, poden dedicar-se exclusivament a la cria d’animals que pasturen lliurement…, i és que terreny no els hi falta. Així les coses, també descobrim que Buda és gran i els permet foradar la terra per avocar-hi els residus, sobretot els humans; és a dir, que descobrim com són els banys en aquestes societats nòmades i, com es gairebé preferible fer les teves necessitats a l’aire lliure -amagat darrera un turó- que en aquests “banys”. Al llarg del viatge, però, també descobrirem com es pot tornar de difícil aquest simple fet en un paisatge totalment pla al llarg de desenes de quilòmetres. Els següents dies, també descobrim que contractar a la nostra cuinera ha estat un encert, no perquè parli anglès, que no calla, sinó perquè amb molt pocs ingredients i sense nevera ens prepara uns àpats exquisits i poques vegades repeteix menú, tot un miracle en ruta.
Dels boscos esquifits propers a la taigà, dels cràters de volcans amb piles de pedres convertides en santuaris o motius de culte, dels llops que campen al llarg i ample dels turons, d’algun parc nacional com el de Terkhiin Tsagaan o el de Khorgo, de les impressionants valls i engorjats dels rius Chuluut i Orkhon, del fred a les nits i olors a cabra i a llet fermentada, dels temples budistes amb fustes policromades, dels torrents i rieres que cal passar a gual aguantant la respiració de no quedar colgats o amb el vehicle en pana, dels ponts de fusta pels que sembla més segur passar a gual, dels quilòmetres i quilòmetres de pistes pedregoses, de les cabanes de troncs i cavalls i més cavalls, de les famílies amables amb qui compartir el dinar i un derivat alcohòlic de la llet d’euga…, en definitiva, del tot el que hem viscut al llarg de dies i dies, passem de les muntanyes a la plana, a l’estepa. Vindran més muntanyes, segur, però ara toca la gran planura, el nomadisme més pur perquè el paisatge ja no és tan amable. Encarem cap al sud, a mig camí de les muntanyes i el gran desert del Gobi. Recorrem aquells camins sense indicacions, on cal preguntar a cada nòmada i a altres viatgers per on cal seguir; camins, els quals no surten al mapa i, els vials que hi surten o no els trobem o no hi són. De fet, és un país on només hi ha unes poques carreteres senyalitzades i asfaltades, i són gairebé totes a l’entorn d’Ulan Bator. Fem quilòmetres i quilòmetres de pistes amb topònims canviats, on cal orientar-se pels cursos d’aigua o amb alguns temples i obviar petits nuclis que ja no hi són, encara que el mapa s’empenyi en mostrar-los.
Al llarg de la segona setmana de viatge en cotxe, i després de més d’un miler de fotografies i vídeos, topem de cop amb una de les escenes somiades i perseguides per molts fotògrafs i viatgers: el muntatge d’un ger per una família nòmada. Ja hem vist molts gers, fins i tot hem dormit en alguna d’aquestes edificacions pseudo-provisionals i la sensació és de confortabilitat i caliu, excepte en les imitacions preparades per al turisme (ger camps), en què no és estrany que s’escoli el vent i el fred de la nit i, fins i tot algun animaló famèlic. Però, donada la progressiva pèrdua del nomadisme, cada cop és més difícil veure el muntatge o desmuntatge d’aquest tipus d’habitatge circular, amb una estufa de llenya al mig i fet amb varetes de fusta i feltre -a mig camí d’una tenda de campanya i una cabana- que es munta en un parell d’hores entre tots els membres de la família; de fet, són tant interessants i antics que, la Unesco els va declarar Patrimoni Immaterial de la Humanitat. La veritat és que el mal anomenat progrés està fent que molts nòmades abandonin el seu estil de vida i els animals per anar a viure a la ciutat. Una llei estatal ben antiga, suposem que motivada en conseqüència per la manca de població en un territori tan gran, atorga a tot mongol la llibertat de prendre possessió de 0,7 ha de terra per tal de viure-hi, de manera que molts nòmades han optat per delimitar parcel·les de 7.000 metres quadrats i plantar un ger de manera estable, amb totes les comoditats que s’hi puguin permetre. Aquest fet és especialment característic a la perifèria d’Ulan Bator, i, un cop han venut els seus animals, o s’han mort per un hivern massa fred on es glaça fins i tot el terra (zud), mai més tornen a ser nòmades. Actualment, a Ulan Bator els preus dels apartaments està tan desorbitat respecte a la renda que molt pocs acaben canviant el ger per un piset als suburbis.
Participar en el muntatge d’un ger és una cosa molt especial, acabes sentint-te per uns moments que en formes part, que ets un més de la família. Però, no serà la única vegada que muntem casa nostra. Durant els propers dies, moltes nits les farem al ras, en una petita tenda de campanya, acompanyats d’insectes raríssims i un cel estrellat que no et deixa indiferent. De fet, el més difícil serà decidir el lloc on acampar, l’estepa té això, tot és idèntic, només es diferencien pel seu color els petits còdols repartits en la immensitat, tot és pla, sense turons on trobar un lloc discret, però sobretot, un lloc on cal començar a tenir molta cura de l’aigua. A mesura que avança el nostre viatge, trobem petites poblacions on adquirir queviures i combustible, i altres que en el seu dia foren la capital d’un imperi i que avui dia són quatre cases i un gran temple, com l’indret de Karakorum. Però, la plana estepària no és infinita com ens semblava apreciar, sinó que als pocs dies ja trobem petites formacions rocalloses, de colors més semblants al planeta Mart que al nostre, on pots trobar-hi petites comunitats de monjos que intenten restaurar els antics temples budistes, com el cas de Bayanzag, amb un únic monjo. No triguem en arribar al Parc Nacional de Gurvansaikhan, una part d’estepa, una part rocallosa de formes capricioses, i una part molt àrida de colors sorrencs, com convidant ja al majestuós gran Gobi.
El desert del Gobi és el cinquè desert del món en extensió, això si ens referim al desert pròpiament dit, ja que el mot Gobi ja vol dir zona desèrtica pels mongols, i també trobem el topònim Gobi en llocs d’estepa àrida i zones d’influència, de manera que caldria centrar-lo entre les muntanyes Altai al nord i l’altiplà del Tíbet al sud. No és tan àrid com altres deserts, de fet hi cauen uns 30 litres per metre quadrat anuals de mitjana, però sí que és dels de més oscil·lació tèrmica, podent superar els 45ºC a l’estiu i els -55ºC a l’hivern. Una altra característica és que el seu subsòl és ric en coure, un dels recursos explotats actualment al país. Però, a simple vista, el que hem notat és que dels cavalls vam passar als iacs –anomenats naks si són femelles-, dels iacs als dzos –una barreja entre iac i vaca perquè donin més llet-, dels dzos vam passar a les ovelles i les cabres, i dels ovins hem passat, ara sí, al camell…, i quan dic camell no em refereixo al dromedari, sinó el camell bactrià, el de dues gepes. Ara sí, els somnis d’infantesa i d’adult s’han acabat complint: sóc al desert del Gobi, envoltat de camells i dunes blanques que enlluernen la vista; hem arribat a Khongoryn Els, on les dunes del desert ens canten a l’ocàs del dia i els pensaments que no ens deixen caminar s’enterboleixen amb la pols que arrossega el vent. A la fi del dia, la llibertat sobre la duna més alta i nous somnis que projectar.
Deixem les dunes enrere i partim cap al nord. Ja estem de tornada, però, al ritme d’uns 200 quilòmetres diaris -anant bé-, encara ens queda gairebé una setmana. Farem el mateix recorregut que està fent el creixement del Gobi, en gran part per l’escalfament del planeta, a un ritme d’uns 8 quilòmetres anuals. Pel camí, les polsoses pistes i les dunes deixen pas a l’estepa de còdols i, les extensions de petites herbes groguenques amb un fons terròs vermell conviden a disparar els obturadors de les càmeres a cada pas. Més encara, quan ens sorprèn una forta pluja havent passat Dalandzadgat i ens converteix el camí en un fangar impracticable, però que realça les textures de roques i engorjats fins al moment totalment eixuts. Però és a l’endemà, a Ulan Savarga, quan hem de dormir en un ger d’emergència perquè la pluja ja és una tempesta implacable. A trenc d’alba, la pluja ha cessat i el paisatge multicolor pels diferents minerals i sorres se’ns presenta com una escultura branquial pictòrica, on centenars de petits cursos torrencials han deixat les marques del passat tot recordant-nos la capacitat modeladora de l’aigua al relleu i, quanta bellesa atresora la força de la natura. De manera similar, un altre dia camí del nord, ens surt al pas l’espectacular paisatge marcià de Baga Gazriin Chuluu i, de com la natura aconsegueix en un sol turó el gradient de verd a vermell passant per tota la infinitat d’ocres.
Els propers dies els aprofitem per fer unes marrades per tal de no arribar directament -ara sí per asfalt- a Ulan Bator. De manera que visitem els complexos religiosos i espirituals, museístics i monumentals, i, una ètnia diferent a pocs quilòmetres de la capital. Dels primers en fem visita a Eej Khad i als temples del Parc Nacional Gorkh Terelj, molt concorreguts els dies festius per la proximitat de la ciutat però interessants per copsar la idiosincràsia mongola. Dels segons, ens deixem sorprendre i no deixem córrer l’oportunitat de visitar una de les exhibicions faraòniques de l’heroi històric del poble mongol, que enlluerna literalment a tot viatger i turista per l’ostentació i la mida de dita obra: un Ghengis Khan gegant, a cavall, amb un parell dels seus genets als peus, el qual es pot visitar per dins tot aprofitant el museu i les vistes panoràmiques. Dels tercers, i com a llarg del nostre periple no hem pogut anar al sector occidental del país, on viuen les comunitats Kazakh a mig camí de Kazakhstan i Mongòlia, visitem uns petits assentaments que han migrat fins ben a prop de la ciutat, però que són gent que no entenen de fronteres per la seva cultura nòmada entre l’estepa i les muntanyes, i que, és caracteritza per professar l’islam com a religió predominant; de fet, són una minoria al país, i se’ls reconeix per les vestimentes més guarnides i a alguns per la pell i els cabells de color més clars, més propers a l’estètica de les gents de la Sibèria, i perquè dominen l’art de l’ensinistrament d’aus rapinyaires. Nosaltres no veiem cap mena d’au, però la nit que passem amb ells sí som testimonis de com els llops ataquen els seus ramats i amb quina filosofia es prenen la llei del més fort i les necessitats vitals més arrelades.
Tornem a la ciutat, i així, donem per acabat el nostre bucle per l’interior de Mongòlia. Un tràfic congestionat i una atmosfera contaminada de fums i sorolls ens dóna la benvinguda; la modernització i el capitalisme truca a la porta i ho fa d’una manera convulsa i sense miraments amb el febles. Ara, veiem la ciutat amb altres ulls, amb els del viatger que li queden pocs dies per marxar i que ha vist que la Mongòlia real està fora, apartada dels gratacels i dels polígons soviètics d’habitatge, del caos circulatori i del menjar ràpid. Veiem que alguns (massa) nens passen gana i no van a l’escola, que només s’aprecien dues classes socials a la ciutat, l’emergent i la que no té massa oportunitats per manca d’estructura familiar protectora o, perquè han estat massa anys que l’estat paternalista els cuidava i ara ja no és així; ara, impera el capital, i, tot i l’esperit nòmada, el clima tampoc no és el que era.
En qualsevol cas, cal aprofitar per veure les parts de la ciutat que encara són un secret per nosaltres i aprofitem els darrers dies; això sí, ara ho fem amb aigua calenta i bones vistes al centre de la ciutat. Ara ja, coneixem Ulan Bator, en formem una mica part d’aquest compendi històric i urbanístic. Ens preguntem, però, quan deixarà de créixer a aquest ritme i quines seran les seves conseqüències, i, si acabarà essent quelcom més just.
Prenem un taxi de matinada i ens dirigim a l’aeroport amb els ulls encara a mig obrir i, en el moment d’enlairar-nos i divisar la ciutat i l’horitzó mongol, totes les imatges i experiències viscudes et venen a la ment, i, moltes, moltes preguntes…, però sobretot, un desig indescriptiblement fort que ho envaeix tot: infinites ganes de tornar-hi.
Cèsar Pasadas
Recull fotogràfic
Vídeo
