Mònica Bosch i Joaquim M. Puigvert (a cura de): Girona en època contemporània. Les capitalitats de la ciutat (1800-1939). Girona: Ajuntament de Girona, 2016 (Col. Història de Girona, 54); 213 p. ISBN 978-84-8496-217-5.
El llibre Girona en època contemporània. Les capitalitats de la ciutat (1800-1939) és el resultat final d’una exposició que, amb el mateix nom, es va poder visitar al Museu d’Història de Girona des de l’octubre del 2015 fins a l’abril del 2016. Amb aquella exposició, el Museu coronava un relat historiogràfic sobre el desenvolupament de la ciutat, efectuat a través de mostres temporals successives, des de la més remota antiguitat, des de la Gerunda del segle I, fins al 1939. Com passa a qualsevol altra ciutat mitjana de Catalunya situada a més de quaranta quilòmetres de Barcelona, les traces subsistents de la morfologia urbana medieval i moderna no tenen altra transcendència que no sigui la monumentalitat d’alguns temples i palaus. La ciutat actual és el producte de la dinàmica experimentada durant els dos darrers segles. En el cas de Girona, com també ho va ser el de Tarragona –el de Lleida és diferent–, la capitalitat política i militar que li conferí la monarquia il·lustrada, d’antuvi, i l’Estat espanyol liberal després, va fer d’alçaprem de totes les altres capitalitats, les quals han deixat, i hi deixen encara, una empremta formidable. Com és natural, els gironins i les gironines n’estan profundament agraïts. Albert Ballesta, alcalde de Girona, ho expressa així al pròleg: “I és, sobretot, l’època de la forja de la capitalitat de Girona […] la ciutat es va anar configurant en el seu paper de capital comercial, judicial, educativa, eclesiàstica…”.
A la “Introducció” dels coordinadors, els quals també havien estat els comissaris de l’exposició, els lectors trobaran el fil conductor de les dues manifestacions identitàries, mostra i llibre. És aquest: “…va ser la construcció de la ciutat com a capital a partir de la suma de capitalitats que va aglutinar a partir del segle XIX, és a dir, com a centre polític (derivat de la flamant capitalitat provincial), socioeconòmic (com a capital d’hisendats i centre comercial), judicial, educatiu i religiós. En definitiva, aquest conjunt de capitalitats van fer que la ciutat disposés d’unes àrees geogràfiques d’influència que anirien força més enllà i que abastarien una regió molt més àmplia que el partit judicial de Girona o l’actual comarca del Gironès”.
A l’hora de la veritat, però, el fil conductor de les capitalitats gironines queda força concentrat en un dels sis capítols en els quals s’estructura el llibre. Concretament, és en el tercer, “Les múltiples capitalitats” [p. 47-100], redactat, ara l’un, ara l’altre, pels dos coordinadors. Mònica Bosch s’ocupa de documentar i assenyalar, d’una banda, la transcendència de la relocalització de les residències de les famílies rendistes agràries, dels masos i dels pobles a la nova capital política de la primera part del segle XIX, i de l’altra, de la potenciació de Girona com a centre comercial per a tot el nord-est català. Joaquim Puigvert s’ocupa de les capitalitats més evidents: l’eclesiàstica, la provincial, la judicial i l’educativa, encapçalada aquesta darrera per l’Institut Provincial. Hauria estat bo de furgar en la capitalitat militar. Tinc la impressió que era la mare dels ous, més encara que l’alçaprem, de totes les altres capitalitats, ja des del segle XVIII, quan la monarquia borbònica va reforçar la ruta estratègica de Barcelona al Portús amb l’erecció de les fortificacions modernes de Girona, les d’Hostalric i el castell de Sant Ferran de Figueres. Però potser seria demanar massa. En part, aquesta capitalitat estratègica gironina és tractada per Jordi Bohigas al capítol segon, “Un període polític convuls” [p. 21-46], una síntesi d’alta divulgació dels esdeveniments, els protagonistes i les actituds succeïdes a Girona durant la Guerra del Francès, la revolució liberal i la Restauració, per acabar en la Segona República i la Guerra Civil: “el 4 de febrer [de 1939] les tropes de la IV Divisió de Navarra entraven a Girona…”.
Ignasi Gubert i Rosa M. Gil s’encarreguen d’explicar aquell aspecte de la capitalitat gironina que, de ben segur, atraurà els geògrafs i geògrafes de manera singular. Hi ha molta literatura geogràfica sobre “les transformacions del paisatge urbà” [cap. 4; p. 101-144] de les ciutats catalanes durant els dos darrers segles. El resum que n’ofereixen aquells dos estudiosos per a la ciutat de Girona és ben reeixit. L’enlluernament per la monumentalitat, esperonada pels plans de reforma interior i l’enderroc de les muralles, no va estalviar els gironins i les gironines vuitcentistes del dilema universal de triar entre restaurar o conservar. Se’n van sortir prou bé. Durant la primera meitat del segle XX, les transformacions urbanes de la ciutat es desplacen, a poc a poc, cap a l’altra riba de l’Onyar. L’Eixample de 1895 ordenaria la construcció immobiliària d’aquell sector amb un deix de monumentalitat continguda, de bon to amb la capitalitat política provincial, tot deixant lloc a edificacions de gran atractiu arquitectònic en l’estela dels corrents artístics imperants a l’època: modernisme, noucentisme, funcionalisme… Però, “la fi de la Guerra Civil i les depuracions polítiques i professionals interromperen definitivament el projecte dissenyat durant tres dècades”.
En el capítol cinquè, “Les innovacions industrials i tecnològiques” [145-186], Josep Clara i Carles Gorini procuren donar un paper respectable al sector industrial gironí en la construcció de la capital contemporània. Clara reconeix, tanmateix, ja d’entrada, que “el procés industrialitzador fou modest, condicionat pel marc físic i social, allunyat de Barcelona i dominat per la ideologia conservadora”. En efecte, la fàbrica, i el món empresarial i obrer que li van associats, no va tenir, a Girona, el protagonisme decisiu en la construcció de la ciutat contemporània. No cal pas comparar-la amb Barcelona. Durant el període repassat pel llibre Girona en època contemporània, ciutats com, posem per cas, Sabadell, Terrassa o Manresa esdevindran veritables capitals gràcies al motor de la indústria. No és el cas de Girona. Aleshores, el capítol s’escora vers les transformacions en els transports i les comunicacions en la mida que esvaïren els factors que fins a l’adveniment de l’Estat liberal havien diferenciat de manera rotunda i palpable el camp i la ciutat. Així, Carles Gorini proposa explicar l’extensió i modernització de la xarxa viària, els ferrocarrils, la telegrafia i el telèfon com una contribució al reforçament de les capitals provincials com a centres de poder polític i administratiu.
Els curadors tanquen el llibre amb unes notes sobre “sociabilitat, cultura i esports” [p.187-201] en les quals remarquen el batec i l’empremta ciutadana que van representar els espais de sociabilitat de l’època. La Devesa, el Teatre municipal, el Casino i alguns cafès eren els preferits per les classes benestants i la seva freqüentació ha restat immortalitzada en la literatura de ficció de Bertrana, de Palol, de Pla i d’altres. Els espais de sociabilitat interclassista i popular informals (la festa de carrer, la fontada, l’aplec…), sovint heretats de segles anteriors, han perdurat en el record intergeneracional, rere la seva desaparició progressiva, mentre que no és fins als albors del segle XX quan prenen cos els espais específics de sociabilitat que perduraran fins avui dia: camps d’esports, cinemes, sales de ball, etc.
El desenvolupament dels cinc capítols esmentats, més un d’introductori, molt breu, sobre la dinàmica demogràfica gironina, fa bo el fil conductor anunciat de bell antuvi com a fonament i corol·lari de tot plegat, i s’encasta en una visió més general en la qual “les ciutats, són, ben mirat, laboratoris amb un gran potencial per a estudiar i explicar (amb les mateixes singularitats) la concreció de problemàtiques històriques més generals”. I, al capdavall, Mònica Bosch i Joaquim Puigvert reconeixen que “han de ser els visitants [de l’exposició i els lectors del llibre], és clar, els que ens diguin o ponderin fins a quin punt ha estat així, i és per això que, a l’hora de concebre l’exposició i aquest llibre el nostre principal nord va ser, a través del poder evocador dels objectes i de les imatges, ajudar a llegir i mirar el paisatge de la Girona actual d’una altra manera, és a dir, en clau històrica i evolutiva”. [Pau Alegre, juliol 2016]