Al sud d’Itàlia, la paraula “decadent” té sentit, però la decadència en aquest país és una bonica paraula que defineix el pas de temps: deixar que la natura imposi els seus colors, el seus pinzells, que les parets deixin d’ésser una superfície immòbil per convertir-se en un mar embravit d’ocres, darrera els quals hi ha tota una successió d’esdeveniments que, per desgràcia, s’esvaeixen amb les restauracions. En aquest context, visitem la Pulla i la Basilicata. La primera és la regió menys muntanyosa d’Itàlia, un altiplà modelat per les roques calcàries que absorbeixen l’aigua. A l’estiu, és un lloc sec i calorós, però si es visita a la primavera, com nosaltres, és com un jardí on predominen les oliveres i les vinyes. La segona, que només voregem, en canvi, és més muntanyosa i diversa, posseeix boscos frondosos i amplis turons sembrats de cereals.
Des de l’aeroport de Bari, divendres 18 de març, en arribar de Barcelona, anem fins al centre històric de la petita ciutat de Bitonto, coneguda com la “ciutat de les oliveres”, perquè tota la regió n’està plena. Plou, i entrem, proveïts de paraigües, al nucli antic per la porta Baresana, protegida per la torre d’Anjou o angevina, una de les vint-i-dues que defensaven la ciutat a finals del segle XIV, i ens dirigim cap a la catedral amb el nostre guia Roberto, que va ser un magnífic mestre de cerimònies. La concatedral de Bitonto és d’estil romànic pullès del segles XI i XII, caracteritzat pel llegat normand, és a dir, la seva verticalitat i la presència de mosaics i animals reals i fantàstics. Per començar, damunt la portalada hi ha un pelicà de pedra oferint el seu cor als fills afamats i com a símbol de la generositat de l’església. A ambdós costats hi ha grius aguantant l’arc, i a la alçada d’una persona sobresurten dos lleons de escala natural que adverteixen el visitant que està entrant a la casa de Déu. A dins, quedem sobtats pels preparatius de la Setmana Santa, l’ambdó, la pila baptismal i la finestra que hi ha a terra, des d’on es pot veure el griu mil·lenari del mosaic uns metres més avall, que es va trobar a les excavacions al costat de la cripta.
Les primeres nits dormim a Martina Franca, que serà la nostra base per recórrer el taló de la bota italiana. Dissabte, a primera hora, anem a Lecce, al centre de la península salentina, coneguda com “la Florència del sud”, pels nombrosos monuments, inclosos el teatre i l’amfiteatre romans a la plaça de Sant’Oronzo. Destaquen, entre la quarantena d’esglésies, la catedral i la basílica de la Santa Creu, ambdues en barroc leccès. La façana d’aquesta última commemora, amb la seva rica varietat de mènsules, la batalla de Lepant.
Desprès de dinar, visitem Otranto, a la costa, al costat del canal del mateix nom, que connecta els mars Jònic i Adriàtic i separa Itàlia d’Albània, a només 70 km. Com totes les ciutats costaneres de la regió, va ser pressa pels messapis, més tard la van ocupar grecs, romans, bizantins, ostrogots i de nou bizantins, fins que va caure en mans dels normands de Robert Guiscart al segle XI. Van seguir els gibelins del Sacre Imperi Germànic i la corona d’Aragó. Els turcs la van arrasar el segle XIV i després va pertànyer a Venècia, França i el regne de Nàpols, abans de formar part d’Itàlia. És quelcom de comú a totes les ciutats que visitarem. Però, avui dia, el port esportiu i les platges suavitzen el pes de la història.
Per acabar el dia, anem a veure la posta de sol a Gallipoli, una altra ciutat costanera assetjada pels normands, venecians i espanyols abans de fer-se italiana. Aquesta ciutat barroca, pesquera i turística té tants monuments que l’han proposada sencera com a part del patrimoni de la humanitat de la Unesco.
Al dia següent, travessem la vall d’Ítria, ampla, de vessants suaus i molt parcel·lades en la plana calcària, plena de vinyes i oliveres. Els camins, estrets, i les carreteres estan vorejades de murs de pedra seca. Abunden les masseries, una mena de cases rurals distribuïdes per aquest laberint enrevessat però magnífic que llueix com una maragda al sol. Hi ha molts trulli, construccions rodones de pedra seca amb el sostre cònic fet de pedres petites que es van tancant fins a acabar en una punta coronada per una creu o el símbol del constructor. Les parets emblanquinades i els sostres punxeguts, grisosos, produeixen la sensació d’ésser dins un país de fades que culmina a la petita ciutat d’Alberobello, on hi ha agrupades centenars de construccions com aquestes, encara que moltes s’han transformat en llocs turístics o apartaments de lloguer. Escampades, recorden les barraques de pedra seca que, a Catalunya, estan lligades al conreu de la vinya, per deixar les eines i fins i tot com a tines, però juntes semblen d’un altre món. En canvi, Locorotondo, molt a prop i que visitem desprès, és com un poble d’Andalusia, de carrers estrets, blancs, amb testos de flors i una agradable sorpresa a cada racó.
El tercer dia, abandonem la ciutat de Martina Franca, amb el seu centre històric emmurallat i molt ben conservat i la destacable basílica de San Martino, i ens n’anem cap a Tàrent, un nom carregat d’història per la seva situació al golf i els petits mars interiors, que fan d’aquest lloc un port inimitable. Cobejada per tots el regnes de l’antiguitat, va demanar ajut als espartans, que es van instal·lar aquí al segle IV a.C. Després va pertànyer a romans, àrabs, gots i espanyols, fins a formar part d’Itàlia. Base aliada a la primera gran guerra, va ser arrasada a la segona guerra mundial durant la coneguda “nit de Tàrent”, en un bombardeig que va servir d’inspiració als japonesos per planificar l’atac a Pearl Harbor. La ciutat vella, deslligada de la nova, més moderna i pròspera, al voltant de una gegantina fàbrica d’acer, és un món apart, un museu de la decadència i la pobresa. El museu arqueològic, ple de restes de la Antiguitat, és la nostra última cita aquí abans de marxar cap al cor de la Basilicata.
Pel camí, la Pulla de les oliveres (vuitanta milions) es transforma en la Basilicata dels camps de cereals, ondulats fins a ésser conreats en pendents inversemblants, fins que, com una aparició, creuem la gorga de Gravina i ens trobem a la colina de Matera i els seus sassi. Matera és una ciutat desdoblada; és com si l’ànima de la primera estigués sota terra, una ciutat subterrània sobre la qual se’n va construir una de nova, un garbuix de cases que segueix la línia de les dues valls, voltades per una muntanya verda, sense arbres i plena de coves. En aquest embolic de carrerons, escales, esglésies i coves habitades des de la edat del bronze, Pasolini va rodar L’Evangeli segons Sant Mateu, perquè la ciutat amb esglaons excavats a la roca i parets ocres sembla mil·lenària, però també van rodar aquí Mel Gibson (La passió de Crist), Abel Ferrara, Rossellini, Francesco Rosi, els germans Taviani, Tornatore, John Moore (el millor cau imaginable pel dimoni de La profecia). Aquesta ciutat és com un cervell obert que permet recórrer les seves circumvolucions sense por de perdre’s: també és el millor lloc per comprar pasta, els orechiette i els cavatelli, el nostre menú de cada dia; amb tomàquet, carn o peix, la pasta italiana és la millor del món.
De Matera marxem cap a Venosa, al nord de Potenza, amb unes ruïnes considerables de l’època en què la ciutat estava dedicada a la deessa de l’amor. Aquí va néixer el gran poeta romà Horaci, l’any 65 a.C. El nostre poeta particular, el Pere Andreu, sembla posseir l’ànima d’aquell gran home i ens recita els seus poemes traduïts. El Pere ens ha organitzat i acompanyat en tants viatges i l’apreciem tant que la Societat li fa un regal pels seus mèrits, una mena d’Oscar per la seva trajectòria que ens agradaria que continués sent la nostre.
Després de visitar l’abadia de la Santíssima Trinitat, del segle XI, construïda al costat de les velles ruïnes romanes i amb les seves pedres inscrites, travessem la ciutat i, des del castell dels Orsini, seguim camí cap als primers contraforts dels Apenins.
El mont Vulture és un volcà extint, que sobresurt per sobre de l’entorn tot i que només té 1.327 m d’alçada. La seva part occidental pertany a Monticchio, on hi ha dos llacs. Nosaltres pernoctem al costat del llac petit, un lloc boscós que sembla tret d’una pel·lícula sobre Transsilvània. A més a més, plou bastant. L’hotel obre per nosaltres en mig del silenci i la fredor, però aviat ens enamorem d’aquest lloc de fantasia. Al matí anem a peu a la blanca abadia de Sant Miquel, que destaca enmig dels boscos com una torxa. Visitem el museu d’història natural, perquè aquí hi viu una papallona endèmica (Acanthobrahmaea europaea), en un bosc de roures centenaris. Tot i així, la pluja trenca la nostra il·lusió de visitar aquest lloc magnífic i ens fa fora d’aquest univers de roures, faigs, cedres i pins sense poder donar la volta sencera al llac Piccolo.
Tornem a l’altiplà dominat pels cereals, passem a prop de la planta de la FIAT on es fa el Cinquecento i ens dirigim a Castel del Monte, un magnífic castell aïllat a sobre d’un turó on es pot accedir mitjançant una llançadora. Sembla una maqueta de cartó pedra per la seva blancor i simplicitat, però el seu interior està ple de simbolismes; no sembla defensiu ni residencial, i probablement només servia per a reunions de nobles. Umberto Eco es va inspirar en aquest lloc per crear la biblioteca-laberint màgica del seu llibre El nom de la rosa.
Continuem viatge cap a la costa Adriàtica. Dormim a Barleta i, al matí del dia següent, visitem la ciutat, amb el seu castell d’origen normand, l’estàtua de bronze al carrer de El Colosso, de quatre metres i mig d’alçada, del segle V, i la catedral de Santa Maria la Maggiore, que barreja romànic i gòtic, i que va resplendir durant les creuades. Som a prop del lloc on Anníbal va derrotar els romans a la batalla de Cannes, però d’aquella època no hi ha res a la ciutat.
Al migdia tenim una cita imprescindible amb la catedral de Trani, l’única que es troba al costat del mar amb tota la seva grandesa. És Dijous Sant i s’estan beneint el sants olis. El campanile té 60 m d’alçada i està construït amb pedra de Trani, una calcària blanca, molt lleugerament groguenca, que fa que totes aquestes esglésies i castells semblin núvols retallats contra el cel.
A la nit, arribem a Bari, l’última etapa del viatge. En aquesta gran ciutat, el barri vell conserva l’essència de la vella Itàlia, carrerons estrets i recargolats, nens jugant i cridant, venda ambulant, cadires, com si el carrer fos una part més de la casa; aquí un s’imagina a Fellini o De Sica buscant escenaris. Hi ha carrerons que giren de forma inesperada, altres no tenen sortida, molts tenen edificis a sobre i formen túnels. La gent és senzilla, té aquella picardia de la gent del sud que gaudeix del millor cafè del món. Però Bari no és només això, té les muralles del castell normand que envolten el barri vell i, enmig, la catedral de San Sabino amb la seva cripta i la imponent basílica de San Nicolas, on la nit de Dijous Sant podem veure la cerimònia del rentat dels peus, que rememora el lavatori de Jesús als dotze apòstols la nit abans de la seva mort.
El viatge s’acaba i no es pot deixar de agrair la bona feina que ha fet la nostra agència de viatges, Arac Travel, organitzant el viatge de la mà del Toni Nogales i el Pere Andreu. Tampoc podem oblidar la visita a la Universitat de Bari i la conferencia sobre la urbanització de la ciutat a càrrec de dues professores, organitzada per Josep Oliveres, president de la Societat Catalana de Geografia, promotora d’aquestes sortides primaverals de Setmana Santa tan inoblidables.
Las dues últimes nits hem tingut festa. Tot s’ha de dir, en aquest viatge hem gaudit de dos aniversaris; la Glòria i l’Anna ens han fet una mica més feliços i hem compartit amb elles una copa d’escumós prosecco, el cava italià, i la seva alegria.
El matí de l’últim dia, Divendres Sant, és dia de passeig i de calma, d’introspecció; ens creuem a la ciutat vella amb una processó que rememora la passió de Jesús, hi ha una banda de musica, des de les muralles el sol és omnipresent, com el mar, a l’altre costat del qual s’aixequen els Balcans, tan a prop que aquí hi ha una estàtua del rei Nicola I de Montenegro. Finalment, tornem a la basílica de san Nicola de Bari per veure un d’aquells curiosos fenòmens que guarneixen el catolicisme italià. Quan Divendres Sant coincideix amb el 25 de març, festa de la Encarnació del Verb, la Sagrada Espina canvia de color. Un fragment de la corona de espines de Jesús es mostra en un pedestal protegit amb un vidre. Controlada amb espectròmetre, envoltada de càmeres i amb la tecnologia més moderna, es contempla com la sang coagulada, de un color ocre, es torna d’un vermell viu, i el responsable anuncia el canvi dient que el miracle s’ha produït.
No por haver-hi un millor final per a aquest viatge.
Col·lecció complerta de fotografies d’En Teo Gómez: Aquí
Col·lecció complerta de fotografies d’En Juan Manuel García: Sèrie 1 Aquí; Sèrie 2 Aquí