El mapa d’avisos del Meteocat indicava perill entre alt a molt alt a alta muntanya i perill molt alt a la resta del país per onada de calor. Una pertorbació atlàntica arrossegava aire tòrrid del nord d’Àfrica cap al continent europeu. La previsió era que la temperatura a 850 hPa de pressió atmosfèrica (1500 m), que normalment en aquesta època de l’any és de l’ordre dels 15º, arribaria per damunt dels 25º .
Vaig decidir anar a cerca una mica de fresca a cotes altes però ni els més de 2000 m d’altitud no varen servir de gairebé de res. Les previsions es van complir: vent encalmat, altes temperatures, baixa humitat i un grau màxim d’ultraviolats.
La intenció era fer un recorregut circular a la cerca de dolines, esquerdes i mines pels voltants de La Tosa altrament dita Tosa d’Alp, en el límit entre el Berguedà i la Cerdanya
Surto del Coll de Pal (2106 m.) i vaig guanyant cota per prats encara verds cap als Rocs de Canells (2257 m.) des d’on s’albira la carena, que des del coll del Pendís mena cap a la Tosa tot passant pels cims del Moixeró, les Penyes Altes, el Serrat de les Suquetes i el Coll de Jou, tota ella recorreguda pel sender de gran recorregut GR150-1.
El sud-oest, entre el mirador dels Orris i el Refugi de Coll de Pal, si troba la Mina de Baritina,
s’hi va començar a treballar l’any 1906 i s’explotà intermitentment fins al 1978. L’explotació era en galeria i a cel obert, com testimonien les estretes rases NE-SO. La mineralització consisteix en llantions de baritina d’ordre decimètric i mètric al si de dolomies devonianes formades a partir del rebliment d’unes bossades càrstiques situades entre les calcàries devonianes.
La seva visita la deixo per un altre dia, donat el risc evident de quedar més escalivat que el previst.
Vista nord des dels Rocs de Canelles
En l’entorn dels Rocs de Canells hi trobo algunes dolines no massa profundes, la geologia d’aquest vessant berguedana del Moixeró és realment complexa, correspon a la unitat subpirenaica oriental, amb una gran varietat litològica. Els materials més antics afloren associats als relleus més abruptes i corresponen a les calcàries del Devonià i a les pissarres del Carbonífer, que apareixen encavalcades com a resultat de l’orogènia herciniana. Una mostra d’aquesta complicada estructura entre el mantell del Pedraforca i el del Cadí, són, el proper aflorament volcànic de les riolites de Gréixer, l’encavalcament de la Tossa d’Alp, les ignimbrites de Castellar de N’Hug, la mina del petroli, etc.
Dolines als Rocs de Canells (2257 m.)
Geològicament la zona està formada per l’alternança de gresos, micro conglomerats i lutites del període Carbonífer i calcàries noduloses del període Devonià.
Per pendents suaus arribo a l’estètica collada de Comafloriu, que ofereix una vista força captivadora de les Muntanyetes. Al seu peu s’hi troba l’església de Santa Maria (1263 m.) de l’antic hospital i casa d’ostatge que feia les seves funcions pels traginers i pastors que circulaven per l’enrevessat camí ramader de Bagà a Urús passant pel Coll de Jou. L’hospital és documentat des del 1279 i l’església, des del s. XIII, que era regida per un rector amb alguns servents que captaven per l’església i s’encarregaven dels malalts i dels vianants.
Collada de Comafloriu amb la Tosa al fons i les Muntanyetes (Roca-sança) al seu peu
Camins ramaders inventariats (GenCat)
De la collada de Comafloriu em dirigeixo cap al Coll de la Vall per un corriol ben marcat i en lleugera pujada, sota la falda del Cap del Serrat Gran. La barrancada que neix a la Collada de Comabella tributària del riu l’Hospitalet i que travesso horitzontalment presenta un alguns trams un fort pendent, amb neu la cosa es deu complicar força.
Arribo a la cabana de la Mena que fou construïda cap a l’any 1940, per facilitar l’accés a les mines. La situació i la important altitud de totes aquestes mines feia que només es pogués treballar quan les condicions climatològiques eren favorables.
Més amunt trobo el tub que porta l’aigua de la propera font de la Mena, aigua que em refresca convenientment la clepsa.
Cabana de la Mena
Ja sobre la pista arribo a la tremuja o estació superior del telefèric que portava el material de la mina existent en el barranc que s’endinsa pels cingles abruptes de les Muntanyetes.
El manganès es portava per la pista, força marcada, cap a la Masella i Das. Sembla ser per la poca profunditat de les mines que s’extrauria una quantitat més aviat modesta de material. Cap als anys seixanta del segle passat, l’explotació va deixar de ser rendible i es va abandonar.
Tremuja. Estació superior del telefèric
M’atanso al proper Coll de la Vall i en direcció al Puig de la Mena hi ha una petita excavació a cel obert. Tot plegat sembla que no hi havia un pla d’explotació ben definit i que anaven improvisant aquí i allà.
El coll entre La Tosa i la Tosa de Das, a la seva falda dues explotacions
Creuo el corriol que baixant de la Tosa accedeix al Coll de Jou i les Penyes Altes (GR 150-1) i recupero la ben marcada pista en direcció nord cap al coll entre la Tosa de Das i La Tosa. Al seu peu es detecten dues explotacions mineres.
GR 150-1
M’apropo, per una pista abandonada a aquestes dues antigues mines de manganès, la primera amb restes d’activitat a cel obert i amb una galeria, l’entrada de la qual es troba bastant colgada per blocs de pedres, i la segona, pocs metres més endavant, amb restes d’una petita construcció i un front d’explotació que també combinava l’activitat a cel obert amb la que es realitzaria en dues petites galeries. Al voltant d’aquestes mines encara abunda la pirolusita, el mineral d’òxid de manganès objecte de les explotacions, de color negre i aspecte metàl·lic.
Òxid de manganès
Encisadora mirada intranquil·la i tafanera alhora
Cabana enrunada dels minaires a la Tosa de Das
La Tosa 2537 m.
La pujada des del coll fins a La Tosa és curta però intensa.
A l’hivern quan tot està cobert per la neu el paisatge pot ser fins i tot agradable, però ara entre les descarnades pistes d’esquí, l’estació superior del telecadira i el decrèpit Refugi del Niu de l’Àliga l’entorn és entristidor.
Ràpidament abandono el lloc i en suau baixada em dirigeixo cap a la Collada de Comabella , pel camí observo algunes dolines i esquerdes.
No tot és baixada, cal remuntar els pendents del Cap del Serrat Gros, el sol aclapara de valent i la pujada es fa feixuga un cop a dalt sols resta una curta baixada cap al punt de partida
El cel continua ras i el sol omnipresent.
El dimecres 18 de setembre torno, aquest cop en companyia, a la zona, amb l’objectiu de pujar a la Tosa per un seguit de canals de les Muntanyetes. Cal estudiar l’itinerari prèviament per assolir-lo amb tranquil·litat, l’ajuda del sistema de posicionament global (gps) és necessària, ja que el camí és inexistent en molts trams i les fites escassejant.
L’interès és completar la sortida anterior particularment pel que fa a la mina de manganès situada més avall de l’estació superior de l’antic telefèric de la Mena
Des del mirador dels Orris
La Tosa per les Muntanyetes
Mina de manganès. Estació inferior
Els dos itineraris
Accés al vídeo
Documentació:
La Tosa _ Mines 2019-06-28
La Tosa _ Muntanyetes 2019-09-18