Josep Batlló i Montserrat Busto: 1939: els núvols confiscats. Relat d’Eduard Fontserè sobre els últims dies del Servei Meteorològic de Catalunya. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2017 (Publicacions de la Presidència, 49); edició a cura de Manuel Castellet; 146 p. ISBN 978-84-9965-390-7.
“Amb aquesta publicació, els autors, el Consell Assessor de la Masia Catalana, l’Institut d’Estudis Catalans i el Servei Meteorològic de Catalunya col·laboren a vetllar pel coneixement i el manteniment de la memòria històrica a Catalunya.” Són paraules de Manuel Castellet per tancar la introducció d’aquest llibre presentat a la seu de l’IEC el proppassat dia 29 de gener 2018, a setanta-nou anys justos del fet central a partir del qual, i sobre el qual, es descabdellen els textos que aplega, és a dir, l’ocupació militar del Servei Meteorològic de Catalunya (SMC), per ordre de la Jefatura del Servicio Meteorológico Nacional, el 29 de gener de 1939, només tres dies després de l’entrada dels “nacionals” a Barcelona. N’hi va haver prou amb la irrupció d’un escamot de dos soldats manats per un tinent d’aviació – llicenciat en ciències i meteoròleg del servei espanyol– en el locals del SMC, situats a l’Edifici del Rellotge de la Escola Industrial, per a liquidar els divuit anys de bona feina efectuada pel Servei. Per a impedir-ne qualsevol revifada clandestina, tot l’instrumental va ser destruït i la documentació segrestada, una part de la qual venuda com a paper vell i la resta traslladada a Madrid el mateix any trenta-nou.
Rere les “salutacions” del president de l’Institut d’Estudis Catalans i del director de l’actual Servei Meteorològic de Catalunya, institució recuperada per l’Estatut de 1979, els prolegòmens del llibre es clouen amb la “presentació” de l’editor (o endreçador?) Castellet, a la qual he al·ludit ratlles amunt. El contingut pròpiament dit de l’obra es reparteix en tres parts. Josep Batlló, de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, contextualitza històricament el relat d’Eduard Fontserè sobre els últims dies del Servei Meteorològic de Catalunya i facilita així les claus per entendre “el perquè” va ser redactat. El document, conservat a l’arxiu familiar Fontserè, és el manuscrit original de 1947 i és reproduït en facsímil, amb una transcripció, efectuada per la meteoròloga Montserrat Busto, en les pàgines, a cares enfrontades, de la segona part del llibre. En la sessió de 29 de gener de 2018, autor i autora van facilitar àmplia informació sobre el desenvolupament de les tasques respectives en la confecció de llibre. Busto, a més, va tenir l’encert d’arrodonir la seva intervenció amb una sentida referència al darrer treball de Fontseré, Dos mots de comiat als estudiants catalans (1968, publicat el 1977) la qual de ben segur va arribar al moll dels ossos del públic que omplia la Sala Prat de la Riba de l’IEC per la seva actualitat i clam esperançat de cara el futur.
I resta una tercera part. La motivació de l’escrit de Fontserè no era només testimonial. Era un encàrrec explícit de Rafael Patxot i Jubert, el gran mecenes de la meteorologia catalana d’abans del trenta-sis, per tal de prendre coneixement, el més detallat possible i de primera mà, de la destrucció del SMC i de l’espoli d’una documentació de la qual, i en bona part, n’administrava la propietat com a patró de la Fundació Concepció Rabell i la Institució Patxot. En efecte, com bé explica Josep Batlló, el Servei conservava en dipòsit els materials recopilats per Patxot per a l’estudi dels núvols, la seva passió científica durant molts anys: milers de clixés fotogràfics en suport de gelatina i vidre, munts de fitxes d’observació perfectament classificades, els originals de l’Atlas Internacional dels Núvols (1930), i altres. Des del seu exili suís, Rafael Patxot no se’n va sortir que aquests materials li fossin retornats per les autoritats franquistes. És per això que l’any 1948 va adreçar, des de Friburg de Suïssa, una Lettre aux Membres de l’Organisation Météorologique Internationale et aux Météorologues en général, àmbit científic en el qual era mundialment conegut i apreciat, per a denunciar l’espoli del fons i l’anorreament del SMC, així com reclamar la seva restitució als propietaris legals i la reparació oportuna. Sense dir-ho, és clar, els detalls relatats a la Lettre surten del document que Fontserè li havia tramés des de Barcelona l’any anterior. La Lettre és reproduïda, amb tots els seus apèndixs documentals, a la tercera part de 1939: els núvols confiscats.
Les vicissituds de la documentació del SMC (trasllats desconsiderats d’un magatzem a altre, afectacions per inundacions, descura en el manteniment de substàncies fràgils…), van ser gairebé desconegudes durant el franquisme. Jo mateix recordo que l’única referència del SMC rebuda durant els estudis de geografia me la va proporcionar el professor Salvador Llobet en una classe del curs 1969-70, en referir-se a la pèrdua irreparable dels registres del SMC, com a font de sèries climàtiques històriques, destruïts, afegí, per estar escrites en “lengua mediterránea”, paraules textuals pronunciades per un Llobet francament excitat. Tanmateix, cal afinar la transcendència de la peculiaritat lingüística com a causa de l’espoli documental de 1939.
Certament, la publicació oficial de l’Atlas Internacional dels Núvols (1930) en les tres llengües pròpies (francès, anglès i alemany) de l’Organització Meteorològica Internacional i en català – condició posada per Patxot per pagar l’edició completa de la seva butxaca – havia enverinat les relacions, ben migrades i si se’n poden dir així, del SCM amb el servei meteorològic estatal, el qual, d’altra banda, s’havia desentès de pagar una versió de l’Atlas en castellà. En llegir la documentada exposició de Batlló sobre les converses i correspondència, abans i després de 1939, entre els directius del servei espanyol i els del català, i amb Patxot mateix, em sembla endevinar una raó d’enverinament més potent que el de la llengua, sense menystenir aquest factor de cap manera.
Durant la II República s’havia consumat la independència de facto del col·lectiu d’investigadors del SMC respecte del cos oficial espanyol de meteoròlegs. El xoc funcionarial havia de produir-se a la primera ocasió propícia, amb el resultat de l’anul·lació del més feble. I aquesta ocasió va arribar el 1939.
D’ençà la recuperació de bona part de la documentació espoliada al Servei Meteorològic de Catalunya, i del seu dipòsit a la Cartoteca de Catalunya l’any 1983, els estudiosos del patrimoni científic català han tingut més elements de coneixement. Calia, doncs, aclarir i divulgar, de totes passades, les circumstàncies en les quals es va descabdellar la maltempsada. El recull de textos publicats sota el títol 1939: els núvols confiscats, n’és una contribució decisiva i oportuna. [Pau Alegre, 4 de febrer de 2018]